OBAGA DE BALERAN, CIGALERA DE L'

Una boca de 3x4 metres dóna pas a un pou ocupat en bona part per una gran congesta de neu i gel. Aquesta característica fa que el descens sigui molt irregular i varia de topografia cada any en funció de la quantitat de gel. Normalment acostuma a estar lliure en els primers 15-25 metres, per sota d'aquesta cota cal seguir el descens entre la paret i la rimaia i anar amb compte, especialment a finals d'estiu, per la possibilitat de caigudes de blocs enormes de gel.
 Amb aquestes característiques tan variables, l'any que es poden superar, s'arriba a la cota – 120 metres on un pas extremadament estret comunica amb un nou pou bastant ample de 21 metres. A continuació, entre blocs es baixa un ressalt de 8 metres i un altre de 6. Segueixen tres pous de 6, 13 i 6 metres successivament (cota – 180) que porten a una important vertical de 97 metres que es pot davallar en tres fraccionaments. A la seva base (cota – 278), surt una galeria en direcció NO que al cap de 30 metres porta a un ressalt de 3, 5 metres al que segueixen dos pous consecutius de 13 i 16 metres, arribant a la sala final (cota – 320).
De nou a la part superior del ressalt de 3,5 metres, es pot seguir per una galeria fangosa que cal remuntar i arribar a una cruïlla que, a la dreta, porta a un pou de 42 metres que comunica de nou amb la sala final. Si en lloc de baixar el pou es flanqueixa per un passamà, s'arriba a una nova vertical, aquesta de 9 metres i el seu fons es troba ocupat per aigua (El llac).
Si de l'esmentada cruïlla es segueix cap a l'esquerra s'arriba a una segona cruïlla, la galeria de la dreta, ascendent, porta a una sala amb un gran bloc, després d'haver baixat un ressalt de 6 metres.
Des de la segona cruïlla, es troba un ressalt de 4 metres al que segueix un pou de 22 metres i al seu fons, un meandre descendent amb ressalts porta a una nova vertical, de 19 metres, que resulta ser el mateix pou de 5 metres paral·lel a la sala final.

Aquesta cavitat i algunes de les del voltant eren conegudes des de feia molt de temps pels pastors i caçadors de la zona. Espeleològicament es localitza l'estiu del 1977 per membres de la SS Plantaurel i altres grups francesos que els acompanyaven a la campanya. Tenim notícia que uns anys abans, un grup de Girona va localitzar-la i potser van arribar a baixar els primers metres del pou d'entrada.
El 9 d'agost de 1977 la SSP localitza la boca. No és fins el 14 de juliol de 1978 que, J.P. Larrégola (TAMS) baixa el primer pou ( de 18 metres aquell any ) i veu una rampa de neu molt inclinada. El dia següent, dos membres de la SSP es paren a – 60 per falta de material. La segona setmana d'agost hi tornen i arriben al pas estret de – 120, l'aconsegueixen superar i arriben a – 235. Aquests dies decideixen rebatejar l'avenc amb el nom de Jean-Paul Larrégola, que havia mort el 2 d'agost en accident de muntanya al circ de Troumouse. L'última setmana d'agost pugen carregats de material i poden arribar a la cota de màxima profunditat (ells la fixen en – 322) i explorar diferents galeries i pous del tram final. També fan la primera topografia. En aquests últims dies, en Joan Pallisé de la SIS de Terrassa va col·laborar en la campanya.
La notícia arriba ràpid a Barcelona i el següent cap de setmana un equip de la SIE-CEA i de l'ERE-CEC pugen a la zona i localitzen la boca. La setmana següent hi tornen amb 400 metres de cordes i arriben al pas estret de – 120. A Alós d'Isil, un home del poble amb un parlar pallarès molt tancat, comenta que aquell forat és una cigalera que es troba a l'obaga de Baleran.
Sense cap acord establert, cada cap de setmana de setembre i fins l'octubre es continua pujant i a la SIE i l'ERE s'hi afegeixen membres de la SIS de Terrassa (dos dels quals són els primers en arribar al fons de la cavitat el 15 d'octubre) i també de la SE Gelera, SEO Gràcia i SES Puigmal). Després de retopografiar l'avenc, es deixen les cordes instal·lades, però les primeres neus de novembre taponen el pou d'entrada i es confia en tornar l'estiu vinent.
L'agost del 1979 pugen els francesos i la SIS de Terrassa, però a partir de – 60 es troba taponat. Només es poden remirar alguna xemeneia i pous laterals entre el gel.
Els francesos continuen pujant cada any fins al 1984 o 85 i es pensa que la cavitat continua taponada. El primer cap de setmana d'octubre de 1985 la gent de la SIS comprova que s'han retirat les cordes i poden baixar de nou fins al pas estret. De l'1 al 3 de novembre la SIS retopografia bona part de la cavitat. Cal afegir que els 400 metres de corda de la SIE havien estat recuperats pels francesos i malgrat la bona voluntat de tornar-los, mai es van posar d'acord en la data i forma de recollida.
Durant 1986, malgrat tres intents per part de la SIS, el primer pou torna a estar taponat. Però l'any següent, des de finals d'agost fins mitjans d'octubre, aprofitant que el pas és obert, cada cap de setmana es puja i s'acaba de topografiar i explorar alguns conductes que no s'havien mirat.
La tenacitat de la gent de la SIS no té límit i l'octubre del 1989 hi tornen a entrar, els resultats són pobres però, algún nou pouet al sector final i un meandre a la capçalera de l'últim pou (cota – 235) els porta a una nova vertical de 30 metres que acaba en un pouet inundat.   
Toponímia: Segons el mapa consultat podem veure que la zona és anomenada amb grafia diferent: Baleran, Valeran, Balaran, sense poder esbrinar quina és la més correcta.

1. 
   Aguirre, F.; Vives, M. (1988).- “Cigalera de l'Obaga de Baleran (1977-1987)”. SIS (11): 48-56 /Arxiu Centre Excursionista de Terrassa (53): 164-172; SIS-CET, Terrassa
2. 
   Cardona, F. (1989).-Grans cavitats de Catalunya. Vol. 1: La Serralada Pirinenca, 198 pp. EC Gràcia, Barcelona.
3. 
   Géraud, Ph. (1978).- “Reconnaissance spéléologique du massif de la Roca Blanca”. L'Echo des Ténèbres (2): 4-6, SS Plantaurel
4. 
   Géraud, Ph. (1978).- “Massif de la Roca Blanca. Province de Lérida – Espagne” L'Echo des Ténèbres (3): 6-9, SS Plantaurel
5. 
   Géraud, Ph. (1978).- “Le gouffre Jean-Paul Larrégola”. L'Echo des Ténèbres (3): 10-12, SS Plantaurel.

• 
  Fotografies facilitades per Pere Cantons.