Una
boca de 3x4 metres dóna pas a un pou ocupat en bona part per una gran congesta
de neu i gel. Aquesta característica fa que el descens sigui molt irregular i
varia de topografia cada any en funció de la quantitat de gel. Normalment
acostuma a estar lliure en els primers 15-25 metres, per sota d'aquesta cota cal seguir el descens entre
la paret i la rimaia i anar amb compte, especialment a finals d'estiu, per la
possibilitat de caigudes de blocs enormes de gel.
Amb aquestes característiques tan variables,
l'any que es poden superar, s'arriba a la cota – 120 metres on un pas extremadament estret comunica amb un nou
pou bastant ample de 21 metres. A continuació, entre blocs es baixa un ressalt de 8 metres i un altre de 6. Segueixen tres pous de 6, 13 i 6 metres successivament (cota – 180) que porten a una
important vertical de 97 metres que es pot davallar en tres fraccionaments. A la
seva base (cota – 278), surt una galeria en direcció NO que al cap de 30 metres porta a un ressalt de 3, 5 metres al que segueixen dos pous consecutius de 13 i 16 metres, arribant a la sala final (cota – 320).
De
nou a la part superior del ressalt de 3,5 metres, es pot seguir per una galeria fangosa que cal
remuntar i arribar a una cruïlla que, a la dreta, porta a un pou de 42 metres que comunica de nou amb la sala final. Si en lloc de
baixar el pou es flanqueixa per un passamà, s'arriba a una nova vertical,
aquesta de 9 metres i el seu fons es troba ocupat per aigua (El llac).
Si
de l'esmentada cruïlla es segueix cap a l'esquerra s'arriba a una segona
cruïlla, la galeria de la dreta, ascendent, porta a una sala amb un gran bloc,
després d'haver baixat un ressalt de 6 metres.
Des
de la segona cruïlla, es troba un ressalt de 4 metres al que segueix un pou de 22 metres i al seu fons, un meandre descendent amb ressalts porta
a una nova vertical, de 19 metres, que resulta ser el mateix pou de 5 metres paral·lel a la sala final.
Aquesta
cavitat i algunes de les del voltant eren conegudes des de feia molt de temps
pels pastors i caçadors de la zona. Espeleològicament es localitza l'estiu del
1977 per membres de la SS Plantaurel i altres grups francesos que els acompanyaven a la
campanya. Tenim notícia que uns anys abans, un grup de Girona va localitzar-la
i potser van arribar a baixar els primers metres del pou d'entrada.
El
9 d'agost de 1977 la SSP localitza la boca. No és fins el 14 de juliol de
1978 que, J.P. Larrégola (TAMS) baixa el primer pou ( de 18 metres aquell any ) i veu una rampa de neu molt inclinada.
El dia següent, dos membres de la SSP es paren a – 60 per falta de material. La segona
setmana d'agost hi tornen i arriben al pas estret de – 120, l'aconsegueixen
superar i arriben a – 235. Aquests dies decideixen rebatejar l'avenc amb el nom
de Jean-Paul Larrégola, que havia mort el 2 d'agost en accident de muntanya al
circ de Troumouse. L'última setmana d'agost pugen carregats de material i poden
arribar a la cota de màxima profunditat (ells la fixen en – 322) i explorar
diferents galeries i pous del tram final. També fan la primera topografia. En
aquests últims dies, en Joan Pallisé de la SIS de Terrassa va col·laborar en la campanya.
La
notícia arriba ràpid a Barcelona i el següent cap de setmana un equip de la SIE-CEA i de l'ERE-CEC pugen a la zona i localitzen la boca.
La setmana següent hi tornen amb 400 metres de cordes i arriben al pas estret de – 120. A Alós d'Isil, un home del poble amb un parlar
pallarès molt tancat, comenta que aquell forat és una cigalera que es troba a
l'obaga de Baleran.
Sense
cap acord establert, cada cap de setmana de setembre i fins l'octubre es
continua pujant i a la SIE i l'ERE s'hi afegeixen membres de la SIS de Terrassa (dos dels quals són els primers en
arribar al fons de la cavitat el 15 d'octubre) i també de la SE Gelera, SEO Gràcia i SES Puigmal). Després de retopografiar
l'avenc, es deixen les cordes instal·lades, però les primeres neus de novembre
taponen el pou d'entrada i es confia en tornar l'estiu vinent.
L'agost
del 1979 pugen els francesos i la SIS de Terrassa, però a partir de – 60 es troba taponat.
Només es poden remirar alguna xemeneia i pous laterals entre el gel.
Els
francesos continuen pujant cada any fins al 1984 o 85 i es pensa que la cavitat
continua taponada. El primer cap de setmana d'octubre de 1985 la gent de la SIS comprova que s'han retirat les cordes i poden baixar
de nou fins al pas estret. De l'1 al 3 de novembre la SIS retopografia bona part de la cavitat. Cal afegir que
els 400 metres
de corda de la SIE havien
estat recuperats pels francesos i malgrat la bona voluntat de tornar-los, mai
es van posar d'acord en la data i forma de recollida.
Durant
1986, malgrat tres intents per part de la SIS, el primer pou torna a estar taponat. Però l'any
següent, des de finals d'agost fins mitjans d'octubre, aprofitant que el pas és
obert, cada cap de setmana es puja i s'acaba de topografiar i explorar alguns conductes
que no s'havien mirat.
La
tenacitat de la gent de la SIS no té límit i l'octubre del 1989 hi tornen a entrar,
els resultats són pobres però, algún nou pouet al sector final i un meandre a
la capçalera de l'últim pou (cota – 235) els porta a una nova vertical de 30 metres que acaba en un pouet inundat.
Toponímia:
Segons el mapa consultat podem veure que la zona és anomenada amb grafia diferent:
Baleran, Valeran, Balaran, sense poder esbrinar quina és la més correcta.
Bibliographie
Aguirre,
F.; Vives, M. (1988).- “Cigalera de l'Obaga de Baleran
(1977-1987)”. SIS(11):
48-56 /Arxiu
Centre Excursionista de Terrassa (53):
164-172; SIS-CET, Terrassa
Cardona,
F. (1989).-Grans
cavitats de Catalunya.
Vol. 1: La Serralada Pirinenca, 198 pp. EC Gràcia, Barcelona.
Géraud,
Ph. (1978).- “Reconnaissance spéléologique du massif de la Roca
Blanca”. L'Echo
des Ténèbres(2):
4-6, SS Plantaurel
Géraud,
Ph. (1978).- “Massif de la Roca Blanca. Province de Lérida –
Espagne” L'Echo
des Ténèbres(3):
6-9, SS Plantaurel
Géraud,
Ph. (1978).- “Le gouffre Jean-Paul Larrégola”. L'Echo
des Ténèbres(3):
10-12, SS Plantaurel.
