Al
fons d'un clot d'uns 3 metres de diàmetre i uns 2 metres de desnivell s'obre la boca de la cavitat en forma
de conducte subvertical, facilment superable, i de 4 metres de desnivell. A partir d'aquí, una rampa en lleuger
pendent ens situa en el punt de màxim desnivell de la cavitat i al bell mig
d'una galeria de 18 metres de llarg, àmplia i d'uns 2 metres d'alçada. De sobte baixa el sostre, la galeria gira
lleugerament cap a l'esquerra i es troba un laminador d'uns 3 metres d'amplada i de poc més de 3 metres de llarg, on acaba la cavitat per una obstrucció de
blocs. Aquest punt final gairebé coincideix amb un altre clot que trobem a
l'exterior poc abans d'arribar a la boca de la cova.
La
morfologia dominant és de tipus graviclàstic i la major part de la galeria principal
es troba recoberta per una gruixuda capa argilosa, damunt la qual s'ha excavat
un meandre d'uns pocs centímetres de profunditat, fruit de la circulació
temporal d'aigua en èpoques de grans plujes.
Cavitat
coneguda per la gent de la contrada des de fa molt de temps, encara que la
primera referència espeleològica l'aporten els membres del Grup Geogràfic de Gràcia
que l'exploren el 26 de gener del 1975, anomenant-la cova de Cruïlles. Cal dir
que a Aiguafreda sempre l'han coneguda com a cova del Moro i així apareix als
mapes de l'ICC.
