La
boca, parcialment ocupada encara per les restes de les plataformes de
ciment i escales que es van fer el segle XIX, dóna pas a una galeria
inundada que ben aviat presenta algunes bifurcacions que es van
entrecreuant. Pel costat dret la galeria continua i es on es troben
els accessos al sifó principal, que dóna pas a les galeries
submergides que l'any 1989 es pogué arribar als 81 metres de
profunditat.
A
la banda de ponent de la galeria d'entrada es troben les galeries
excavades artificialment. El primer tram és una galeria rectilínia
d'on, més endavant, apareixen algunes ramificacions perpendiculars
que tallen la galeria principal. En la bifurcació de l'esquerra es
troben, en el seu sostre, dues petites xemeneies que Amat i Carreras
va batejar com Avenc Fumat i
Avenc d'en Mas. Una
mica més endavant de la bifurcació s'arriba a la base del Pou
de l'Eusebi (- 50 m.), l'únic
dels quatre que es van excavar que connecta amb les galeries de la
Falconera. Actualment es troba totalment tancat per una reixa
col·locada per ordre dels gestors de la pedrera.
Al
final de la galeria principal encara es troba una nova bifurcació, a
l'esquerra, de poca longitud i que acaba en un pou inundat (Estany
Nou) i a la dreta, una de més
longitud, també accidentada per un altre pou inundat (Clot
del perill, segons Amat).
El
recorregut total de 600 metres és estimat i inclou les galeries
naturals i les artificials.
Coneguda des de temps remots pels
pescadors de la zona com l'aigua-dolç més important de la costa del
Garraf.
L'any
1899, el Sr. Eusebi Güell i Bacigalupi, primer comte de Güell,
encarregà a l'enginyer Silvino Thos i Codina els treballs de
prospecció i estudi de la Falconera i relleus adjacents. La
finalitat era un projecte d'abastir aigua potable a la ciutat de
Barcelona. Els treballs duraren 4 anys i s'excavaren quatre pous i
les galeries artificials de la Falconera. En competència amb el
projecte d'Eusebi Güell hi havia el de Manuel Duran, que pretenia
abastir Barcelona amb l'aigua del riu Ter (més informació a:
Aymamí,
G.,
2007).
La
primera exploració pròpiament espeleològica la porten a terme el
15 de setembre del 1910 en Faura, Rosals i Llongueres. Es va arribar
a fer un plànol de la cavitat que va restar inèdit fins el 2010
(Aragonès,
E.).
Rafael Amat i Carreras, a l'inici de
les seves campanyes (1923) d'exploracions al Garraf, visita la
Falconera i fa una detallada topografia de les galeries naturals i
artificials.
No
és fins el maig del 1953 que té lloc la primera immersió
subaquàtica. E. Admetlla (CRIS) i A. Ballester (ERE) exploren 40
metres de recorregut i 22 de fondària. L'any següent, el 18 de
juliol del 1954, els mateixos exploradors col·loquen una imatge de
la Mare de Déu de Montserrat a uns 12 metres de fondària. La imatge
fou construïda amb la fosa dels ploms que fan servir els
submarinistes i un cop instal·lada van ajudar el capellà Malaquias
Zayas a submergir-se per procedir in
situ
a la seva benedicció.
Els anys 1956 i 1957, membres de
l'ERE tornen a fer algunes immersions però sense assolir resultats
remarcables.
El 1961, el GEEB (Badalona) dedica
cinc caps de setmanes a l'exploració de la Falconera. Ramon Canela i
altres realitzen una altra immersió amb un escafandre construït per
ell mateix.
No
és però, fins el 1970 que, promoguda per la FEDAS (Federació
Espanyola d'Activitats Subaquàtiques) es realitza l'Operació
Garraf-70.
Aquesta campanya va comptar amb un important dispositiu, tant de
material tècnic com humà. L'equip de punta estava format per E.
Petit i R. Recuero, que van efectuar una exploració subaquàtica que
va durar 90 minuts, tot afirmant haver recorregut 350 metres i haver
arribat a una fondària de 40 metres.
El 1972 s'inicia la construcció de
l'abocador d'escombraries de Garraf i als pocs anys les aigües que
sortien per la Falconera eren tèrboles i altament contaminades.
Aquest mateix any, Josep Castell (ERE-CEC) i col·laboradors va
realitzar una detallada topografia de les galeries aèries i
artificials que havia restat inèdita fins ara (Arxiu ERE).
Malgrat aquestes circumstàncies,
membres del l'EC de Gràcia decideixen emprendre de nou les
exploracions subaquàtiques. El 10-12-1988, l'espeleosubmarinista
francès Jean Louis Camus i en Xavier Garza fan un primer
reconeixement i malgrat que la visibilitat és escassament de 2
metres, s'adonen de la magnitud de la galeria.
Poc després, Garza instal·la 145
metres de fil guia a fi de preparar una propera immersió de J.L
Camus amb mitjans més sofisticats. Aquesta es porta a terme el
14-1-1989 i sorprenentment i en contra del que fins aquell moment es
sabia per la topografia de Petit-Recuero, la galeria es tanca
totalment als 200 metres; en aquest punt, un enorme pou d'uns 20
metres de diàmetre suposa la continuació en vertical de la cavitat.
Camus baixa a 50 metres de fondària i ha de tornar enrere per manca
de material idoni per aquestes fondàries.
A
partir d'aquí, membres de l'EC de Gràcia, capitanejats per X.
Garza, realitzen noves immersions per tal de preparar la immersió
definitiva de J.L. Camus amb un equip preparat amb barreja de gasos.
Durant aquests preparatius, Garza, amb un equip normal aconsegueix
arribar fins a 66 metres de fondària. En una posterior immersió que
duraria 180 minuts, Garza pateix un accident de descompressió que
fan que acabi a la cambra hiperbàrica, sense conseqüències greus.
Per fi arriba el dia 4-3-1989, quan
J.L. Camus, amb un espectacular equip amb barreja de gasos i amb
oxigen per realitzar la descompressió, inicia la immersió seguint
la galeria trobada per Garza al fons del pou i que, després de la
rampa es fa rigorosament plana, tot arribant a 81 metres de fondària.
La manca de visibilitat i un sòl format per un profund sediment
fangós li fan desistir i torna.
Posteriorment s'han realitzat noves
immersions però no han arribat a la importància de la del 1989 i
bàsicament tot cercant la “misteriosa” galeria Petit-Recuero,
sense resultats.
Darrerament (2016), ens han
comentat, per fonts no confirmades, que el volum d'aigua dolça ha
baixat considerablement i això porta a una més important intrusió
de l'aigua del mar, amb els conseqüents arrossegaments de sorra cap
a l'interior i el possible taponament d'alguns conductes.
Bibliografia
Amat
i Carreras, R. (1924).- “Sota el massís de Garraf. Excursions
espeleològiques als avencs de Begues. Campanya 1923”. Butlletí
del Centre Excursionista de Catalunya
(351): 109-137. CEC. Barcelona.
Aragonès,
E. (2010).- Marià Faura
i Sans espeleòleg (1883-1941).
106 pp. Federació Catalana d'Espeleologia. Barcelona.
Aymamí,
G. (2007).- “El riu subterrani de la Falconera (Garraf). Notes
sobre un projecte d'explotació de les aigües del finals del segle
XIX.” Del Penedès
(14): 89-93. Institut d'Estudis Penedesencs.
Borràs,
J. (1973).- Catálogo
espeleológico del macizo de Garraf.
Vol. III . 207 pp. Barcelona.
Cardona,
F. (1990).- Grans
cavitats de Catalunya.
Vol. 2: 207-484. Espeleo Club de Gràcia. Barcelona.
Carreras,
A. (1961).- “Macizo de Garraf”. Memoria
1961: 5-10.
G.E.E.B. - Badalona.
Faura
i Sans, M. (1923).- Servei
del Mapa Geològic de Catalunya. Explicació de la fulla nº 39
(Vilanova i la Geltrú).
Junta de Ciències Natural de Barcelona. Mancomunitat de Catalunya.
Ferrer,
V. (2006).- Avencs
de Garraf i d’Ordal.
152 pp. + llibret fitxes i topografies. Edició de l’autor.
Barcelona.
Marqués,
F. (1988).- “La Falconera. El gran repte”. Exploracions
(12): EC Gràcia. Barcelona.
Montoriol,
J. (1966).- “Las surgencias de les costas de Garraf”. III Cong.
Intern. Espeleología. Viena. 1961.
Ribera,
A. (1958).- “L'espeleologia subaquàtica”. Inclòs dins del
llibre: Avencs
i coves,
de Francesc Vicens. Editorial Selecta. Barcelona.
